L'entrevista de feina a Abercrombie

Avui sí que tinc accents perquè escric des de l'ordinador de la Naiara. Aquest matí, o migdia, hem tingut l'entrevista a la botiga que ja vam comentar, l'Abercrombie. L'entrevista semblava ser senzilla: una foto i respondre a 5 preguntes predeterminades i que són les mateixes per tothom. Però com no podia ser d'altra forma, la nostra entrevista ha sigut més entretinguda i graciosa del que en un principi podiem esperar.

A la saleta de l'entrevista ens trobàvem 5 nois i 4 noies. Un noi anglès (bastant poc agraciat i més en comparació amb els nois que treballen a la botiga), un altre noi anglès d'origen paquistaní, un home colombià (d'uns 35-40 anys), el Pep i jo. De noies una sudamericana una mica botijo, una altra noia bastant lletjota i dues noies tremendonas: una alemanya i una turca. L'alemanya d'una alçada considerable, cabells foscos, ulls clars i ben dotada. La turca més baixeta, rossa i molt ben dotada (a més de que ho anava ensenyant practicament tot). I quan dic turca ho dic perquè ella ha dit que ho era,  en canvi jo haguès jurat que era anglesa per lo blanca que tenia la pell.

L'entrevista comença amb un noi, a partir d'ara en direm entrevistador, que es presenta i fa una petita introducció sobre com anirà el tema de la selecció. El primer que caldrà fer és una foto de cadascú. Per fer-la anirem a una zona del darrera a fer les fotos. Ell ens diu que hem d'anar-hi passant d'un en un, així que m'aixeco per ser el primer i el Pep s'aixeca darrera meu. Les noies comencen a riure i l'avisen de que ha dit que hem d'anar-hi d'un en un. En Pep comença a no enterar-se de res.

Ens fem les fotos i comença el tema més dur: parlar davant de tothom. L'entrevista es fa de forma col·lectiva i es va contestant de forma ordenada començant per aquell aspirant que l'entrevistador vulgui. La primera pregunta és la típica "Perquè voleu treballar amb nosaltres i com ens heu conegut". La segona no tant, i aquí comença l'espectacle: "Què és el que enteneu per multiculturalisme i perquè creieu que aquest és important a la feina". Toma ya. La pregunta en sí ja és difícil de contestar en català/castellà com per a sobre fer-ho en anglès. Jo gairebé no podia aguantar-me el riure pensant en el que estaria pensant el Pep. A tot això, la turca buenorra que no deixa de mirar i somriure.

El torn li arriba i es produeix una conversa extremadament graciosa però difícil de reproduir per escrit:

Entrevistador: It's your turn, Pep.

Pep: Well.... ehhh.... mmmm..... eeeehhh.... (silenci) mmmm.... (silenci) .... ehhhhh.... PASS

PASS!!!! Al Pep no se li acudeix altra cosa que dir "Pass". Se'm fa gairebé impossible aguantar-me el riure i he de fer MOLTS esforços per dissimular.

Entrevistador: Pass? Do you want to pass the question?

Pep: Pass

L'escena és insostenible. Amb prou feines entenem les respostes dels altres aspirants i jo no puc contenir-me el riure. A més el Pep no deixa de preguntar què esta dient l'entrevistador i de dir que no enten res del que s'està dient. L'entrevista finalitza mitja hora més tard.

Un cop abaix el Pep diu de marxar el més ràpid possible d'aquell lloc, però li comento el tema de l'alemanya i la turca, que estaven molt mirones, i que estaven a punt de sortir. No m'equivocava. Es posen a parlar just al nostre costat i finalment a parlar amb nosaltres. Descobrim entre riures que elles tampoc s'estaven enterant de res, així que no erem els únics. El tema però no va més enllà, les noies són massa maques i tot i que els hi hem semblat simpàtics ens quedem sense paraules davant d'aquell parell de mosses. La situació ens supera. Ens despedim desitjant-nos sort amb el tema feina i quan portem caminant dos minuts en silenci en Pep i jo ens preguntem si ens donaran el Premi Nobel als tontos de l'any per l'oportunitat desperdiciada.