Crònica del Primer Dia

La crònica no comença el primer dia pròpiament. Comença la nit anterior, a ca la Meri. Allí celebràvem la primera de les eixides cap a Londres (la del Carlos) amb bastants (per no dir molts) riures. Els que van estar-hi presents ja m'entenen...

L'avió sortia a les 11 del matí de l'aeroport del Prat, amb vol d'Easyjet. Puntual m'hi pujava tot sol, com en Calimero, i m'asseia a la darrera fila, també sol, amb la Men's Health per llegir. Me la vaig comprar al kiosc de l'aeroport perquè la portada d'en Pablo Motos és espectacular, a més, és una revista que dona un aire sofisticat. També em podria haver comprat la revista Nintendo o la Super Juegos, però no haguès estat el mateix. La putada de tot això, i que encara no he mencionat, és que en arribar a Londres no tenia on caure mort, ni hostal, ni pis, ni res de res.

Arribo a les 12:30 a Luton i agafo l'autobús cap a la ciutat. Començo a retrobar-me amb la gentussa que habita aquest país. Les dones són molt molt simpàtiques, però els homes són TOTS gilipolles, excepte si ets noia, és clar. Cap d'ells fa el més mínim esforç per entendre't i oblida't de que et parlin lentament veient que no els entens. Es limiten a repetir-t'ho igual de ràpid i al tercer cop passen de tu. Torno a repetir: sort de les dones angleses que sempre es presten a ajudar.

Desprès de la dormida de rigor a l'autobús arribo al centre de Londres, a Baker Street. Agafo el metro per anar fins a Bank a fer un canvi cap al tren DLR amb destí a Shadwell. Allí m'hi esperava la Naiara, que finalment va ser la meva salvadora i va acabar evitant que dormís sota un pont del Tamesis. Avís per a navegants: MAI porteu una maleta de 20 kilos pel metro. La quantitat d'escales (evidentment no mecàniques) ho fan impossible. La pressa amb la que es mou tothom aquí, l'estret dels passadissos, la mala cara que et posen (la majoria són homes, clar), o la calor que hi fot fan del carregament de maleta una feina digna de Premi Nobel. Jo vaig estar apunt de xutar-la escales avall i tornar cap a Barcelona.

El barri de Shadwell és una zona tranquila, tot i que a primer cop d'ull això sembla el Bronx. Davant de la casa de la Naiara hi ha una pista de bàsquet callejera, per sobre hi passa el tren i les cases estan plenes de roba estesa. Però finalment no hi passa res de res i està ben comunicat. Ja penjaré algunes fotos quan sàpiga com passar les fotos a l'ordinador.

Ara per ara el que més feina porta és trobar pis. Hi ha dues opcions que destaquen: una a Shadwell i l'altra a Mile End. Ja veurem com acaba la cosa, perquè totes dues semblen avocadors més que cases. Clar que pel preu que paguem (i a Londres) no podem esperar més. Sobre la feina la opció que cobra més força és la de fer de Bici-Taxi. Les distàncies no són llargues (es limiten al centre de Londres) i és divertit. Consisteix en anar portant d'un lloc emblemàtic a un altre a parelles de guiris, grups d'amics/es, borratxos i demès gent que es passeja pel centre de nit. Una mica la fauna que podriem trobar per les Rambles un divendres nit.

En un principi fins aquí arriba la primera crònica desde Londres. Ja veurem si no acabo apunyalat sota un pont una nit d'aquestes. Dit això vaig a prendre'm una pinta que encara no me n'he pres cap! Tot i que la imatge d'un pobre noi solitari bebent...