La botiga de joguines més gran del món

Això és el que hem visitat avui: la botiga de joguines més gran del món. Es troba a Regents Street i si no recordo malament són 5 o 6 pisos replets de joguines. Algunes típiques i simplones, com ara els peluxos, altres divertides i guapes, com els boomerangs o helicopters teledirigits. Destaca el fet de que les joguines es poden provar i fer una mica el ganso per la botiga.

La veritat és que erem els clients amb més edat, descartant els acompanyants de tots els nens, clar. I també és veritat que ens miraven una mica raro quan ens veien jugar amb "frixbis" (com s'escriu això?), robots de lluita teledirigits o al joc de Wall-E de la Play 3. Destaca també la enorme col·lecció de Lego que tenen, especialment la dedicada a Indiana Jones, inclosa una figura gegant feta amb peces de Lego.

També ha estat divertida la planta de noies. Repleta de disfresses de princesa, corones i bufandes de ploma ens ha regalat algunes de les millors fotos que hem fet fins ara. Mentre feiem fotos del Pep amb roba poc masculina una de les treballadores (que era francesa i ens ha confos per italians, com tothom) ens ha convidat a fer-nos la manicura. Invitació que només el Pep ha acceptat. Ha acabat amb una ungla de pell de tigre, una amb floretes, una altra amb l'arc de Sant Martí i una altra amb la bandera de Colombia.

Aquí les fotos:

Pep i la francesa de la manicura

Pep molt masculí

Vista general d'un dels pisos de la botiga

Carlos amb una cara de Doctor Who (sèrie que només veu el Pep i els anglesos)

Pep molt masculí 2

Mr. Nosey

Indiana Jones fet de Lego

London News

Continuem sense feina, com era d'esperar, però com a mínim estem vius. Actualment ens dediquem bàsicament a passejar per Londres amb tota la tranquilitat del món (ens coneixem la ciutat de pe a pa) i visitar museus, que aquí son gratis! El primer, com no podia ser d'altra forma, va ser el Natural History Museum. Consisteix en un seguit de milers d'animals disecats, fòssils i dinosaures. A més de minerals i pedres diverses, però aixó era avorridíssim. Excepte el simulador de terratremols i tot lo de la formació de la Terra i l'univers.

El Natural History Museum

Charles Darwin prenent la fresca

Un velociraptor

L'estrella del museu: un T-Rex animat

La cara del Carlos recent llevat

Encara que sembli mentida la cuixa del T-Rex es mes gran que la del Pep


Dos llangardaixos que no se que son

La mascota del pis

Per altra banda també és digne de comentar el nostre company de pis. Es diu Carlos (ja en som dos) tot i que nosaltres el coneixem com "Caracoles" per la semblança física que té amb l'amic del Rutx de Lleida. És un colombià bastant gros i graciós, d'aquests que sempre tenen mil històries que explicar. La més graciosa de totes és que a Colombia té el puny dret prohibit. Literalment. Es veu que allí les parts del cos es consideren armes i si la policia et deté per haver fet molt mal a algú amb alguna part del cos te la prohibeix, de forma que si la tornes a utilitzar vas directe a la presó. Amics seus tenen els dos punys prohibits i un altre el puny dret i la cama dreta. 

De moment aixo es tot. En properes actualitzacions explicarem com ens guanyem la vida agafant monedes de les fonts. Demà toca visita al British Museum per veure tot l'expoli a Egipte dut a terme pels anglesos.

L'entrevista de feina a Abercrombie

Avui sí que tinc accents perquè escric des de l'ordinador de la Naiara. Aquest matí, o migdia, hem tingut l'entrevista a la botiga que ja vam comentar, l'Abercrombie. L'entrevista semblava ser senzilla: una foto i respondre a 5 preguntes predeterminades i que són les mateixes per tothom. Però com no podia ser d'altra forma, la nostra entrevista ha sigut més entretinguda i graciosa del que en un principi podiem esperar.

A la saleta de l'entrevista ens trobàvem 5 nois i 4 noies. Un noi anglès (bastant poc agraciat i més en comparació amb els nois que treballen a la botiga), un altre noi anglès d'origen paquistaní, un home colombià (d'uns 35-40 anys), el Pep i jo. De noies una sudamericana una mica botijo, una altra noia bastant lletjota i dues noies tremendonas: una alemanya i una turca. L'alemanya d'una alçada considerable, cabells foscos, ulls clars i ben dotada. La turca més baixeta, rossa i molt ben dotada (a més de que ho anava ensenyant practicament tot). I quan dic turca ho dic perquè ella ha dit que ho era,  en canvi jo haguès jurat que era anglesa per lo blanca que tenia la pell.

L'entrevista comença amb un noi, a partir d'ara en direm entrevistador, que es presenta i fa una petita introducció sobre com anirà el tema de la selecció. El primer que caldrà fer és una foto de cadascú. Per fer-la anirem a una zona del darrera a fer les fotos. Ell ens diu que hem d'anar-hi passant d'un en un, així que m'aixeco per ser el primer i el Pep s'aixeca darrera meu. Les noies comencen a riure i l'avisen de que ha dit que hem d'anar-hi d'un en un. En Pep comença a no enterar-se de res.

Ens fem les fotos i comença el tema més dur: parlar davant de tothom. L'entrevista es fa de forma col·lectiva i es va contestant de forma ordenada començant per aquell aspirant que l'entrevistador vulgui. La primera pregunta és la típica "Perquè voleu treballar amb nosaltres i com ens heu conegut". La segona no tant, i aquí comença l'espectacle: "Què és el que enteneu per multiculturalisme i perquè creieu que aquest és important a la feina". Toma ya. La pregunta en sí ja és difícil de contestar en català/castellà com per a sobre fer-ho en anglès. Jo gairebé no podia aguantar-me el riure pensant en el que estaria pensant el Pep. A tot això, la turca buenorra que no deixa de mirar i somriure.

El torn li arriba i es produeix una conversa extremadament graciosa però difícil de reproduir per escrit:

Entrevistador: It's your turn, Pep.

Pep: Well.... ehhh.... mmmm..... eeeehhh.... (silenci) mmmm.... (silenci) .... ehhhhh.... PASS

PASS!!!! Al Pep no se li acudeix altra cosa que dir "Pass". Se'm fa gairebé impossible aguantar-me el riure i he de fer MOLTS esforços per dissimular.

Entrevistador: Pass? Do you want to pass the question?

Pep: Pass

L'escena és insostenible. Amb prou feines entenem les respostes dels altres aspirants i jo no puc contenir-me el riure. A més el Pep no deixa de preguntar què esta dient l'entrevistador i de dir que no enten res del que s'està dient. L'entrevista finalitza mitja hora més tard.

Un cop abaix el Pep diu de marxar el més ràpid possible d'aquell lloc, però li comento el tema de l'alemanya i la turca, que estaven molt mirones, i que estaven a punt de sortir. No m'equivocava. Es posen a parlar just al nostre costat i finalment a parlar amb nosaltres. Descobrim entre riures que elles tampoc s'estaven enterant de res, així que no erem els únics. El tema però no va més enllà, les noies són massa maques i tot i que els hi hem semblat simpàtics ens quedem sense paraules davant d'aquell parell de mosses. La situació ens supera. Ens despedim desitjant-nos sort amb el tema feina i quan portem caminant dos minuts en silenci en Pep i jo ens preguntem si ens donaran el Premi Nobel als tontos de l'any per l'oportunitat desperdiciada.

Segona actualitzacio amb imatges

The Parliament

Carnaby Street


Picadilly Circus


L'exterior de casa nostra

L'exterior de la casa. Foto feta la nit d'arribada d'en Pep.

La nostra habitacio

Una altra vista de l'habitacio

Mega-bosses de patates del super (ni que UK fos EEUU)


On fem les nostres necessitats

Lazy Pep

Trafalgar Square

Tercera cronica del viatge a Londres

Continuem sense poder escriure amb accents, no ens ho tingueu en compte. La cronica del viatge continua desde Covent Garden. Despres de repartir curriculums com uns desesperats vam anar a descansar-hi. Hi havia un espectacle que tot just feia 5 minuts que havia comensat. Era un d'aquells homes que fa malabarismes amb el diabolo tirant-lo a alsades increibles. A mes l'home era gracios. L'actuacio va anar evolucionant fins al punt que va congregar a tota la plasa i restaurants/bars del voltant per mirar-lo. Despres va acabar en pilotes, tan sols vestit amb uns calsotets daurats i pujat a un monocicle de 2m (lo de 2m no es una forma de parlar, literalment feia 2 metres i va necessitar l'ajuda de 5 persones per pujar-hi). Finalment un cop sobre el monocicle va fer malabarismes amb 4 maxets. I el mes fort de tot, per acabar el show (continuava en pilotes) va fer malabarismes amb una serra mecanica. Autentica, evidentment, com va quedar demostrat despres de tallar tot el que el public li tirava. En acabar, i com no podia ser d'altra forma, aquest home es va forrar. Si no trobem feina potser comensem tambe a fer malabarismes amb serres mecaniques.

El dia d'ahir el vam passar entre parcs i curriculums. Vam dinar a Hyde Park uns sandwichs fets a casa i despres una bona migdiada a la gespa, que s'estava molt fresquet. Despres a repartir mes curriculums al Zara, Mango i... com no! A l'Abercrombie. Dema a les 2pm tenim l'entrevista, a veure que tal. Si ens agafen (cosa que dubto veient la resta de treballadors que semblen models) serem els reis de Londres. No nomes perque cobrarem i podem comensar a gastar, sino perque les companyes de feina son algo.... SUPREM.

Avui fa una calor horrible. Sembla Barcelona. Hi ha xafugor, no es veu el sol per enlloc pero fa molta calor humida. Pero a les nits es un plaer poder passejar fresquet per Tower Bridge, que per cert esta a 5 minuts de casa a peu. Els que vingueu de visita ja ho veureu. A mes us podrem fer de guies turistics, ja ens coneixem el centre a la perfeccio.

Segona cronica del viatge

No vull que ningu es queixi de les faltes ortografiques. Els teclats anglesos no tenen accents i la veritat es que fa mal als ulls escriure aixi. Per altra banda tampoc cal que patiu, en Pep esta viu (de moment).

Ell va arribar a Victoria Station cap a la una (tal i com tocava), el problema es que sent dissabte nit la circulacio era espectacular. Jo vaig agafar el bus a Commercial Road direccio Liverpool Station i alli trasbord de bus cap a Victoria Station. Crec que al bus jo era l'unic que no anava begut. Finalment arribo a Victoria Station cap a les 2 i poc.

Em trobo el Pep parlant amb un grup de 4 espanyoles davant de Pacha London. El tio tot felis (no hi ha C trencada...) perque la veritat es que estava molt ben acompanyat. Previament havia estat parlant una estona amb un suis que anava molt ben vestit pero sense sabates. Segons el pobre boig perque aixi li era mes comode. Despres de tanta historia ens encaminem cap a Picadilly Circus amb un bus per fer transbord alli cap a un que ens portes cap a casa.

Picadilly Circus es espectacular en tots moments, pero en divendres o dissabte nit es algo INCREIBLE. Per diverses raons: pel nombre de gent que hi ha, per la quantitat de borratxos, pels guiris, pels bici-taxis, pels repartidors de propaganda, pels anuncis de llum i color... i com no, per les angleses. A Anglaterra les noies tenen la sana (i santa) costum de sortir de festa amb taconets i vestidets tot i el fred que fa a les nits. I nosaltres passejant amb dos maletots per alli el mig.

Finalment trobem el bus que ens havia de portar cap a casa, aixo si, donant una volta per tot Londres. Agafeu un mapa i veureu la senzilla linia que es pot fer entre Picadilly Circus i Shadwell (abaix a la dreta). Doncs el bus va passar previament per Camdem i donant la volta va anar a petar a Aldgate (que no Shadwell). Al bus van quedar dormint 4 tios desperdigats i borratxos. No cal ni que citi la gent que va anar pujant i baixant del bus durant el trajecte. Incloses dues angleses massa ben alimentades que no paraven de riure de nosaltres perque se'ns queien les maletes cada cop que frenava el kamikaze de l'autobusero. A casa vam arribar a les 4:30 del mati amb el sol sortint per la finestra, aixi que ja podeu imaginar com vam dormir (apart del fred que fa i nosaltres nomes amb llensol).

Al dia seguent vam anar a fer la compra. El pis on estem es un pis de GUARROS. Si, GUARROS en majuscules. Son tots colombians simpatics pero GUARROS, MOLT GUARROS. Per comensar teniem un tomaquet podrit a la nevera i un enciam de color negre. A mes de la roba estesa a la barana de les escales.

Aquesta tarda hem anat a buscar feina, anant a parar a la botiga d'Abercrombie. Hem vist el cel i podem dir que es el paradis. Musica altissima, sembla una disctoteca. Un exercit de treballadors i TREBALLADORES (totes rosses mega-ultra-super-buenorras), que com que no hi ha gaire feina perque son massa gent treballant es dediquen a ballar. Pero res del que us pugui explicar aqui s'acostara ni una milessima part al que hem sentit nosaltres en entrar alli.

El pacte que hem fet es que si hi aconseguim entrar a treballar anirem un cop al mes a missa i ens farem creients. Ho juro.

Primeres fotos del viatge

A London Bridge

Foto guiri 100%

De moment això és tot. No hi ha més fotos interessants. Ja n'aniré fent i penjant més. Demà toca buscar feina per St. Katharine's Dock, Charing Cross i Liverpool Street.

Crònica del Primer Dia

La crònica no comença el primer dia pròpiament. Comença la nit anterior, a ca la Meri. Allí celebràvem la primera de les eixides cap a Londres (la del Carlos) amb bastants (per no dir molts) riures. Els que van estar-hi presents ja m'entenen...

L'avió sortia a les 11 del matí de l'aeroport del Prat, amb vol d'Easyjet. Puntual m'hi pujava tot sol, com en Calimero, i m'asseia a la darrera fila, també sol, amb la Men's Health per llegir. Me la vaig comprar al kiosc de l'aeroport perquè la portada d'en Pablo Motos és espectacular, a més, és una revista que dona un aire sofisticat. També em podria haver comprat la revista Nintendo o la Super Juegos, però no haguès estat el mateix. La putada de tot això, i que encara no he mencionat, és que en arribar a Londres no tenia on caure mort, ni hostal, ni pis, ni res de res.

Arribo a les 12:30 a Luton i agafo l'autobús cap a la ciutat. Començo a retrobar-me amb la gentussa que habita aquest país. Les dones són molt molt simpàtiques, però els homes són TOTS gilipolles, excepte si ets noia, és clar. Cap d'ells fa el més mínim esforç per entendre't i oblida't de que et parlin lentament veient que no els entens. Es limiten a repetir-t'ho igual de ràpid i al tercer cop passen de tu. Torno a repetir: sort de les dones angleses que sempre es presten a ajudar.

Desprès de la dormida de rigor a l'autobús arribo al centre de Londres, a Baker Street. Agafo el metro per anar fins a Bank a fer un canvi cap al tren DLR amb destí a Shadwell. Allí m'hi esperava la Naiara, que finalment va ser la meva salvadora i va acabar evitant que dormís sota un pont del Tamesis. Avís per a navegants: MAI porteu una maleta de 20 kilos pel metro. La quantitat d'escales (evidentment no mecàniques) ho fan impossible. La pressa amb la que es mou tothom aquí, l'estret dels passadissos, la mala cara que et posen (la majoria són homes, clar), o la calor que hi fot fan del carregament de maleta una feina digna de Premi Nobel. Jo vaig estar apunt de xutar-la escales avall i tornar cap a Barcelona.

El barri de Shadwell és una zona tranquila, tot i que a primer cop d'ull això sembla el Bronx. Davant de la casa de la Naiara hi ha una pista de bàsquet callejera, per sobre hi passa el tren i les cases estan plenes de roba estesa. Però finalment no hi passa res de res i està ben comunicat. Ja penjaré algunes fotos quan sàpiga com passar les fotos a l'ordinador.

Ara per ara el que més feina porta és trobar pis. Hi ha dues opcions que destaquen: una a Shadwell i l'altra a Mile End. Ja veurem com acaba la cosa, perquè totes dues semblen avocadors més que cases. Clar que pel preu que paguem (i a Londres) no podem esperar més. Sobre la feina la opció que cobra més força és la de fer de Bici-Taxi. Les distàncies no són llargues (es limiten al centre de Londres) i és divertit. Consisteix en anar portant d'un lloc emblemàtic a un altre a parelles de guiris, grups d'amics/es, borratxos i demès gent que es passeja pel centre de nit. Una mica la fauna que podriem trobar per les Rambles un divendres nit.

En un principi fins aquí arriba la primera crònica desde Londres. Ja veurem si no acabo apunyalat sota un pont una nit d'aquestes. Dit això vaig a prendre'm una pinta que encara no me n'he pres cap! Tot i que la imatge d'un pobre noi solitari bebent...